Un cafè a les sis de la tarda? No sempre. La plaça Major de Sabadell comença a viure una tendència que ja ha encès el debat en altres grans ciutats.
Quedar amb unes amigues, seure en una terrassa de la plaça Major i demanar un cafè amb llet a mitja tarda sembla el pla més normal del món.
Però al centre de Sabadell, en cap de setmana o festiu, una petició tan quotidiana pot acabar amb una resposta inesperada: “cafè no en servim; si vols, un mojito”. Una experiència que obre un debat que va molt més enllà d’una tassa de cafè: en què s’està convertint el centre de la ciutat?
“No hacemos café a partir de media tarde”
Són les 18.30 hores d’un dia festiu. Tres amigues han quedat al centre de Sabadell i dues ja són en una terrassa de la plaça Major prenent un cafè amb llet. Quan arriba la tercera, demana un cafè amb beguda de civada.
La resposta de la cambrera la deixa sorpresa: “No hacemos café a partir de media tarde”. Davant la seva incredulitat, segons relata la clienta, li expliquen que aquesta norma s’aplica els caps de setmana i festius a partir de mitja tarda.
La clienta entra a l’establiment per comprovar si realment no pot demanar un cafè. Segons el seu relat, des del local li argumenten que una persona que menja o demana un còctel genera una despesa superior a qui ocupa una taula només amb un cafè.
L’alternativa que li proposen és clara: canviar el cafè per un mojito. L’episodi es produeix a la cafeteria Nazar de la plaça Major i, segons explica la mateixa clienta, s’ha trobat amb restriccions similars en altres establiments pròxims, com La Cucu i Brutal Gastrobar.
De fet, segons ha pogut verificar aquest mitjà l’únic bar de la plaça en el que la clienta va poder consumir un cafè amb llet en aquella franja horària va ser al bar l’Andana, situat a la mateixa plaça Major de Sabadell.
Quan una taula es mesura pel que factura
La situació va més enllà de l’anècdota d’un cafè. Un dia festiu és precisament quan el conflicte entre l’ús ciutadà del centre i la rendibilitat de les terrasses es fa més visible.
La lògica empresarial és fàcil d’entendre: una taula ocupada per una persona que pren un cafè factura menys que una altra on se serveixen còctels, menjar o diverses consumicions. Quan augmenta la demanda de taules, també augmenta l’incentiu per prioritzar els clients amb un tiquet més elevat.
Però la plaça Major no és únicament un espai comercial. És també un dels principals espais de trobada de Sabadell. Les terrasses són negocis privats, però ocupen i conviuen amb un espai públic compartit.
Per això, quan el criteri econòmic determina cada vegada més què es pot consumir i a quines hores, apareix una pregunta que afecta el model de ciutat: fins a quin punt volem que la capacitat de despesa condicioni la manera de gaudir del centre?
La “llei seca” del cafè ja existeix en altres ciutats
El fenomen no és exclusiu de Sabadell. A Lavapiés, a Madrid, El Confidencial va documentar el 2024 com diversos establiments de la popular calle Argumosa deixaven de servir cafè a partir de les sis de la tarda durant els caps de setmana.
Els hostalers consultats justificaven la decisió per la rendibilitat de les taules i perquè altres consumicions generaven més ingressos. El reportatge constatava que aconseguir un cafè un diumenge a la tarda podia requerir provar en diversos locals.
Altres casos documentats al centre de Madrid segueixen una lògica semblant. elDiario.es va explicar el cas de terrasses que, a partir de determinada hora, negaven cafès, refrescos o fins i tot cerveses i oferien com a alternativa menjar o consumir copes i còctels.
Són exemples d’un model de “tardeo” en què el valor econòmic de cada taula pot acabar condicionant l’oferta disponible durant les hores de més demanda.
Però, es pot negar un cafè?
La resposta legal no és tan senzilla com afirmar que qualsevol establiment pot fer-ho sense més. Una anàlisi publicada per Cinco Días recollia opinions diferents d’experts en dret del consum sobre aquestes restriccions.
La qüestió es mou en una zona jurídica poc definida i un element especialment rellevant és que les condicions o limitacions siguin objectives, proporcionades i comunicades prèviament al consumidor.
Per tant, el debat de Sabadell no és només si un bar té dret a decidir què ofereix en cada moment. També cal preguntar-se com s’informa el client i què passa quan aquest tipus de restriccions es multipliquen en establiments situats en una mateixa zona.
Una decisió empresarial individual pot tenir un impacte limitat; quan es converteix en tendència, pot acabar modificant els usos socials de tot un espai.
El risc de convertir el centre en un espai d’alt consum
El principal risc és la pèrdua de diversitat d’usos i de públics. Una plaça és el lloc on una persona gran pot seure a prendre un cafè, on dues amigues poden conversar durant una tarda o on una família pot descansar mentre els infants juguen. No tothom vol prendre alcohol, menjar o gastar deu o quinze euros cada vegada que ocupa una cadira.
Quan la rendibilitat per taula es converteix en el criteri predominant, els consums més modestos perden espai. I amb ells també poden perdre’l estudiants, pensionistes, famílies o qualsevol persona que simplement vulgui prendre un cafè sense convertir una trobada quotidiana en una despesa elevada.
No significa que aquests col·lectius quedin necessàriament expulsats de la plaça, però sí que poden trobar menys opcions per utilitzar les seves terrasses de la manera tradicional.
El mirall del centre de Barcelona
A Sabadell la comparació inevitable és amb determinades zones del centre de Barcelona, on durant anys el pes del turisme, la restauració i les activitats orientades a un consum més elevat ha transformat part del comerç i de l’hostaleria. Les realitats de les dues ciutats són diferents, però el risc que assenyala l’episodi de la plaça Major és compartit: que l’espai més cèntric d’una ciutat deixi progressivament de respondre a les necessitats dels seus ciutadans.
Pot semblar exagerat començar aquest debat per un cafè amb llet que no es va poder servir. Però les transformacions urbanes també es detecten en aquests petits gestos. Primer desapareix el cafè de mitja tarda; després pot canviar el tipus de client per al qual està pensat el centre.
La qüestió no és negar als establiments la necessitat de ser rendibles, sinó trobar l’equilibri entre aquesta rendibilitat i una ciutat que continuï oferint espais accessibles per a consums, butxaques i maneres de socialitzar diferents.
Quina plaça Major vol Sabadell?
Un dia festiu, la plaça Major hauria de reflectir la diversitat de la ciutat. Hi ha qui vol dinar, qui vol una cervesa, qui prefereix un còctel i qui només vol un cafè amb llet a les sis i mitja de la tarda.
El debat que deixa aquesta experiència no és sobre si el mojito és més rendible que el cafè —evidentment, acostuma a tenir un preu superior—, sinó sobre quin model de centre es construeix quan aquesta diferència econòmica acaba decidint què pot demanar el client.
La pregunta, per tant, va molt més enllà d’una cafetera apagada: volem una plaça Major pensada per maximitzar el rendiment de cada taula o un centre on continuïn convivint diferents formes de consumir i trobar-se?
Sabadell encara és lluny de moltes de les dinàmiques dels centres més turistificats, però precisament per això debatre-les abans que es consolidin pot determinar quin centre tindrà la ciutat en els pròxims anys.
- Et Recomanem -
