Èric Lluent publica ‘La bomba del Liceu’: “Va ser un fet que va canviar completament la societat barcelonina”

ACN Barcelona – El periodista Èric Lluent (Barcelona, 1986) ha publicat ‘La bomba del Liceu’, un assaig històric dividit en vuit capítols que giren entorn del que va passar la nit del 7 de novembre de 1893 al Gran Teatre del Liceu. Més enllà del moment de l’explosió, l’autor reflexiona sobre què és el terrorisme modern o quin paper hi juga la premsa de masses. També sobre les diferències entre el terrorisme selectiu i l’indiscriminat, i què és el que va representar Santiago Salvador, l’artífex de tot plegat. En una entrevista a l’ACN, Lluent recorda que va ser “el primer gran precedent dels atemptats contra la població civil” i que “va canviar completament la societat barcelonina”.
La llavors del llibre va sorgir d’un estudi previ que Lluent va realitzar sobre les darreres execucions públiques a Barcelona en la dècada dels noranta del segle XIX. Una d’elles era la de Santiago Salvador, autor de l’atemptat contra la platea del Liceu. Va ser allà quan el periodista es va adonar que, possiblement, s’havia fet un estudi més “localista” del fet i no tant des d’una “perspectiva internacional” d’allò que havia suposat en realitat.

De fet, admet que una de les coses que més l’han sorprès és que en més de cent anys no s’hagi constatat com “el primer gran atemptat modern indiscriminat de la història”, precedent dels atemptats contra la població civil “que es veuen tristament avui dia”. Si bé Lluent constata que la premsa barcelonina del moment va fer una feina molt important de “descripció”, també considera que va ser la premsa estrangera la que va saber qualificar “des de la distància” que es tractava d’un fet sense precedents.

Un canvi molt profund

L’autor sosté que el succés de la bomba del Liceu va canviar “completament” la societat de Barcelona, que va fer un gir reaccionari molt important per part dels sectors moderats, republicans i liberals, “assumint les tesis del conservadorisme més extrem”. La situació va portar a una “repressió brutal”, no només contra les persones que havien estat responsables de l’atemptat, sinó contra el moviment obrer i, especialment, contra l’anarquisme.

Tot plegat va estar lligat de forma directa amb un home que va creuar tot un seguit de línies vermelles que ni tan sols els més radicals dels anarquistes havien sobrepassat: Santiago Salvador. Personatge absolutament camaleònic i contradictori, va néixer en una família carlina del Baix Aragó en un entorn amb molta violència. El periodista recorda que a la seva família hi havia casos de violència, ja que el seu pare maltractava a la seva mare, un fet que va portar Salvador a matar-lo per defensar-la.

Abans de l’atemptat contra el Liceu va començar a llegir textos de la doctrina anarquista i es converteix gradualment, però no a l’anarquisme com a tal sinó a la tendència més radical d’aquest amb una idea d’acció gairebé individual contra la societat directa per tal d’aconseguir un canvi en la història política i social del país.

Barcelona: escenari de la tragèdia

Per Lluent, el fet que Barcelona fos l’escenari del primer gran atemptat terrorista modern indiscriminat de la història cronològicament és un fet “atzarós”, en el sentit que podria haver ocorregut a París, Roma, Berlín o Chicago. “No hem d’oblidar que al cap d’anys seria coneguda com la ciutat de les bombes”, recorda, “així que podria haver-hi certs elements que expliquin per què aquest fenomen de violència política no només apareix de manera aïllada, sinó que es consolida”.

Entre els elements que identifica l’autor hi ha un moviment obrer “molt ben organitzat” amb els seus òrgans de propaganda i amb unes tensions gairebé cròniques en “un context de ciutat industrial amb misèries i desigualtats”. També una mala relació entre classe obrera i burgesia, amb una “repressió estatal continuada i l’ús habitual de la tortura, que explica la radicalització de certs sectors”.

Finalment, Lluent subratlla la “persecució absoluta” per part dels diferents governs de les revoltes reformistes, de les més moderades, i també d’aquelles que volien canvis dins del mateix sistema. “Van ser considerats radicals i van rebre una gran repressió per part de les autoritats”, conclou.