Atrapats a casa amb 25 ratpenats: la llei els protegeix, però qui protegeix la família?

Una família de Sabadell conviu amb 25 ratpenats dins la paret del dormitori. La normativa impedeix retirar-los durant la cria i encara no s’ha resolt qui assumeix els costos ni el risc sanitari.

Bàrbara Sanz i la seva família porten més d’un mes sense dormir al seu propi dormitori. El motiu no és una obra ni una avaria: és una colònia de ratpenats protegits que ha niat a l’interior de la paret de l’habitació principal.

Els sorolls van començar fa unes cinc setmanes. “Era com si alguna cosa piqués des de dins”, ha explicat Bàrbara al programa Herrera a COPE Catalunya. Al principi van pensar en rates, però els sorolls es van tornar insuportables. Quan el seu marit va colpejar la paret, la resposta va ser un rebombori “com de 400 rates”.

La família, amb tres fills de 2, 11 i 13 anys, va trucar a una empresa de control de plagues.

El diagnòstic va ser tan inesperat com problemàtic: no eren rates, sinó ratpenats, i al tractar-se d’una espècie protegida per llei, no es podia intervenir. La família es va trobar atrapada entre la necessitat de recuperar el seu habitatge i l’obligació de respectar la normativa de protecció de fauna.

El conflicte entre conservació i habitabilitat

En aquest cas, els tècnics van advertir que els ratpenats es trobaven en plena època de cria, un període en què la llei prohibeix la seva retirada. Això significa que la família ha de conviure amb els sorolls incessants, l’olor nauseabunda i el risc sanitari que comporta la presència d’una colònia dins d’una paret.

El problema no és només la convivència. És també qui assumeix la càrrega: el cost de les inspeccions, les possibles obres per segellar l’accés un cop passi l’època de cria, i el risc per a la salut que les autoritats han reconegut. La família no ha rebut cap protocol municipal o autonòmic que estableixi responsabilitats ni terminis.

Una odissea burocràtica sense resposta

Bàrbara Sanz ha descrit la seva experiència com una “odissea burocràtica i personal”. Des que van descobrir la colònia, la família ha contactat amb diverses administracions i empreses especialitzades, però ningú ha ofert una solució immediata. La resposta ha estat sempre la mateixa: cal esperar que acabi l’època de cria.

La família de cinc membres ha hagut de reorganitzar la seva vida quotidiana. El dormitori principal és inusable, i els fills, especialment el petit de dos anys, pateixen les conseqüències d’una situació que s’allarga sense data de finalització.

La convivència amb els ratpenats no és només una molèstia: és un risc sanitari reconegut per les autoritats, però sense que això acceleri cap procediment.

La pregunta cívica és concreta: què hauria de fer un ajuntament quan es produeix aquest xoc entre la protecció d’una espècie i el dret a una vivenda habitable?

Què passa després de l’època de cria

Un cop passi l’època de cria, la família podrà sol·licitar la retirada de la colònia, però això no resol el problema de fons. Caldrà segellar l’accés perquè els ratpenats no tornin a niar, una obra que pot implicar obrir la paret, reparar-la i assegurar-se que no queden vies d’entrada. Tot això amb un cost que, de moment, ningú ha aclarit qui assumirà.

A més, la retirada dels animals no és immediata ni automàtica. Requereix l’autorització de l’administració competent en fauna, i sovint l’acompanyament de tècnics especialitzats per garantir que el trasllat es fa sense danyar els exemplars.

En el cas de Sabadell, la família porta més d’un mes esperant que arribi aquest moment, sense cap data concreta.

Per ara, la convivència forçosa continua. Els sorolls, l’olor i el risc sanitari no desapareixen perquè la llei protegeixi l’espècie. I la família, amb tres fills menors, ha de gestionar una situació que ningú hauria d’haver de patir dins del seu propi habitatge.

Un desajust que afecta qualsevol llar

No es tracta de criminalitzar la protecció ambiental. Els ratpenats són una espècie valuosa per al control de plagues i l’equilibri ecològic. Però tampoc es pot minimitzar el drama domèstic d’una família que ha perdut l’ús del seu dormitori durant més d’un mes, amb fills menors i sense cap resposta clara de l’administració.

La pregunta que queda oberta és si existeix algun protocol municipal o autonòmic per resoldre aquests casos sense que la família assumeixi tota la càrrega. I si no existeix, qui hauria de dissenyar-lo: l’ajuntament, la Generalitat, o ambdues administracions de manera coordinada.

Perquè el dret a una vivenda habitable no pot quedar suspès indefinidament, ni tan sols quan xoca amb la protecció d’una espècie.